Rumb als Estats Units: El viatge que canvià la meva vida.

A l’anterior blog: “Qui és la Crysty?” us explicava breument d’on ve aquest neguit pels idiomes, i com havia crescut per a poder aconseguir els meus objectius: viatjar i veure món. Recordareu acabava el blog dient-vos que per fi aconseguia fer el viatge de la meva vida: Volar als Estats Units. 

No va ser fàcil per diversos motius: primerament, tots tenim una idea d’Estats Units quan anem, però un cop hi som, no sempre és el que esperem; i segon, degut a la meva curta edat, encara tenia molt per aprendre de la realitat del món. 

El mes de maig de 2007 rebia una carta del Ministeri concedint-me una Beca per estudiar a l’estranger; on podia anar? Fàcil! Quant més lluny millor! Així que és que vaig optar per marxar a San Francisco, Califòrnia. Amb els diners estalviats des dels 16 anys i la Beca. Als meus 21 anyets, edat perfecte per poder viure l’experiència al màxim. Però quina barreja d’emocions quan hi vaig arribar! Era a on els somnis em volien dur, a terres americanes, terra de llibertat, terra de contrast, de gran bellesa amb el seu Pier39, Lombard Street, Union Square, VanNess, el barri de Castro i un llarg etc.; tot eren festes a la residència on vivia, coneixia moltíssima gent d’arreu, estudiava a l’escola i visitava tot el que podia, organitzàvem sortides per tota Califòrnia (Oakland, Sausalito, Tiburón, L. A, Sacramento) , Nevada (Las Vegas)… hi havia tantes oportunitats! Estats Units ens oferia tot i més.

Però mentre els matins eren meravellosos amb els nous companys i fèiem plans infinits, els vespres eren cada cop més difícils de suportar. A Tenderloin els carrers es tornaven desoladors i freds; el contrast de colors de gent que corria amunt i avall per treballar, es transformava en grisos; el soroll de cotxes, de crits, de gent ballant al carrer desapareixia totalment; i la vivacitat del dia es convertia en tristor, penombra, cossos corbats a terra, morts de fred i gana que no aconseguint refugiar-se al centre restava enmig dels carrers amb quatre cartrons. Més enllà del que pensem, molts d’ells m’explicaven: “Vivim així perquè volem, i Estats Units ens ho permet.”

No vaig trigar gaire a entendre el somni americà: la vida havia de ser millor i més rica per a totes les persones; amb una oportunitat per tot el món segons les seves habilitats o el seu treball, independentment de la seva classe social o circumstància de la que provingui. 

I així és Estats Units, un país transformador. I així va ser la meva experiència que em canvià per sempre. Podia viure la vida al màxim (amb avantatges i inconvenients), o podia tant sols veure-la passar. No defallim mai, lluitem pels nostres somnis i deixem-nos sorprendre per la vida.