Quí es la Crysty?

Que no tothom neix amb les mateixes oportunitats és una evidència clara, però si bé és cert, alguns naixem per lluitar pels nostres somnis; i de ben petita sempre he sabut que volia veure el món sencer, però no seria fàcil. 

Estiuejava sempre a la nostra Costa Brava, on jugava infinitat d’hores amb nens i nenes d’altres països i l’idioma no havia estat mai un obstacle. Tot al contrari, m’encantava inventar-me paraules i copiar expressions que els altres deien per a que semblés que ens enteníem. A més, jo era en aquella època molt i molt rosseta de cabell i molt morena de pell, així que la gent creia que era sueca o alemanya; de qualsevol lloc excepte catalana. Així és que vaig anar creixent envoltada de gent d’arreu d’Europa, i cada estiu la meva necessitat de comunicar-me amb tots ells era més gran, així que el meu afany per millor en els idiomes era més gran, també. A l’edat dels 12 anys ja parlava amb anglès amb total fluïdesa, i em defensava prou bé en francès i italià. Tenia una bona colla d’amics i amigues que m’explicaven com eren de diferents els seus costums, les seves ciutats, els seus horaris, els seus àpats… i amb els ulls tan grans que em caracteritzen i les orelles ben obertes me’ls mirava i escoltava durant hores i pensava: “jo vull visitar-ho tot!”

De família treballadora, em van ensenyar a ser responsable i a que els estudis em donarien un bon futur; sense luxes, sense premis, sense viatges de fi de curs o paga de cap de setmana; amb 16 anys ja treballava els caps de setmana per ajudar a pagar els meus estudis, i així vaig acabar els obligatoris, vaig començar a compaginar els estudis universitaris de filologia anglesa amb la feina de professora d’idiomes a mitja jornada, per a poder fer petits viatges amb els amics. A l’edat de 18 vaig marxar per primera vegada a Anglaterra, i Londres em va enamorar! No us podeu imaginar el que era per a mi estar en terres angleses!!! 

Durant un llarg temps, molts eren els que em deien que era una somia-truites, que els somnis només són somnis i que sense diners no aconseguiria les meves fites a la vida. Però el que feia era fer-me més forta, per demostrar-me a mi i al món sencer que si vols pots. 

Així és que mai vaig perdre de vista el meu objectiu de veure-ho tot, però si bé és cert, em vaig trobar amb molts entrebancs: una escassa economia no em permetia tampoc d’Erasmus o beques enlloc, ni estades de mig any o altres… però vaig trobar la manera: Monitora de lleure! Com a team leader durant 4 anys, podia acompanyar a nens amb un alt estatus a viatjar durant 20 dies a ciutats arreu d’Anglaterra i Irlanda, i mentre ells estudiaven jo parlava amb tots els nadius d’aquí i d’allà, aprenent més de tot el que el món m’oferia. 

I per fi, a l’edat de 21 anys a punt d’acabar la carrera va arribar el meu regal! La beca del Ministeri que em permetia fer el viatge de la meva vida, que em canviaria per sempre més i posaria punt i final a la meva immaduresa i em faria créixer més encara com a persona. Posava rumb a Estats Units, California!!! 

Però això us ho explico en el proper blog!